Sobre la vaga d’autobusos

No m’agrada anar en metro. Per això, sempre que puc triar, trio l’autobús, malgrat que massa sovint els conductors aconsegueixen marejar-me (haig de dir que les conductores fan la seva feina molt millor, des del meu punt de vista). L’última vegada que em vaig trobar amb problemes, vaig baixar marejada unes parades abans, i tota suada. Li vaig fer notar al conductor que estava conduint molt malament i em va respondre que si volia, baixava ell i conduïa jo. Ell duia ulleres de sol en un dia ennuvolat (m’agradaria saber què li passava als ulls, què havia d’amagar).

Per això ara em fa encara més ràbia la vaga d’autobusos que han decidit fer per Nadal. Què volen? Que els paguem propina els usuaris? Perquè al capdavall només ens fastidien als qui volem anar a fer les compres nadalenques.

Aquesta vaga és un abús! Ens va costar molt obtenir el dret a fer vaga com perquè aquests senyors en facin un abús, perquè en ocasions així fins i tot jo em plantejo si les vagues no s’haurien de regular una mica millor. Volen un dia més de festa? Jo també en volia quan treballava de dependenta en un forn de pa i en un supermercat, i no per això molestava milers de ciutadans!

Gràcies, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana

Avui ha mort el Francesc Candel. Quan era molt joveneta, vaig llegir Donde la ciudad cambia su nombre i Els altres catalans. Llavors jo era una noia andalusa de Ceuta, i la meva família havia aterrat a Barcelona per buscar-se la vida. Jo era una de “les altres catalanes”.



Quan vaig llegir els seus llibres, m’hi vaig sentir molt identificada. Vaig pensar que si ell havia vingut a Catalunya i era del PSUC i es considerava català, jo també podia ser catalana, per què no?

I aquí em teniu, tants anys després, fent un bloc en català i recordant aquell temps en què la idea de Catalunya i ser catalans i parlar català era per a molts de nosaltres, els altres catalans, un objectiu per assolir.

El millor que puc dir del Paco Candel és que, si no fos per ell, jo seria una catalana diferent. Gràcies, doncs, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana i contribuir a que als altres catalans se’ns hagin obert les portes...

Gat a la cassola

Tinc un gatet adorable. Hi ha dies que me'l menjaria a petons. Però clar, és un gat, i té el seu caràcter. Per això hi ha dies que, simplement, me'l menjaria a queixalades. Fa poc em va venir a veure mentre endreçava la cuina i va trobar un espai que li va agradar força. Jo d'ell no donaria idees, per si de cas...

Los reyes en Ceuta, y Carod-Rovira diciendo tonterías

Escribo hoy en castellano para que me puedan entender todas las caballas de mi tierra. Mañana los reyes van a visitar Ceuta y Melilla. A estas alturas me da un poco de coraje tener que salir a defender a una institución representada por personas que, pagadas por todos nosotros, viven... como reyes, precisamente. Pero el caso es que los monarcas tienen un halo simbólico que para muchos de los ceutíes i los melillenses posee muchísimo valor.

A mí, de pequeña, me decían que era hija del moro Juan. Mi padre, en efecto, se llamaba Juan, pero era español y cristiano. Devoto de la Virgen de África, por cierto, como tantos ceutíes que veneran a esta otra moreneta. Pero claro, era la bromita fácil. Nací en el barranco del Renegao y vi las perrerías que hacían los soldados españoles de la época. Con mis hermanas robábamos cebollas de los huertos para darnos el máximo atracón al que podíamos aspirar: pan con cebolla. Si la abuela Ana nos encontraba, el castigo era seguro.

El franquismo y la miseria que promovió nos echaron de nuestra tierra, y no los marroquíes. Si no fuera por Franco, yo ahora no sería catalana, eso seguro.

Por eso me gusta que ahora los reyes vayan a mi tierra, para recordar que es un trocito de España. Aunque mi hijo de diga de vez en cuando que soy africana para cabrearme.

Y aún me cabrea más oír a Carod-Rovira decir que la visita es propia del colonialismo. Me pregunto si piensa dejar de ir a las Baleares por ese mismo motivo. No en vano los catalanes tuvimos un rey, Jaume I, al que apodamos "El Conquistador", encargado de ocupar y colonizar territorios de fuera de Catalunya. ¿O es considera que la conquista y la opresión sólo es legítima cuando la hacen los catalanes?

!Qué paciencia hay que tener, Emmita, qué paciencia!

Desavinences a l'Olimp

Fa uns dies vàrem intentar juntar el Zeus, l'Aquil·les i l'Ulisses. Va anar fatal! Els vam tenir junts tota una tarda i una nit, però no paraven de bufar-se. Sobre tot el Zeus, que com que va estar abandonat en un descampat no sembla gaire disposat a deixar que altres gats se li apropin. Ni que siguin l'Aquil·les i l'Ulisses, que són un tros de pa. Amb urpes, això sí.

El cas és que un dia o altre s'hauran d'avenir, perquè quan el Guillem i el Pep o jo mateixa marxem de vacances, ens deixaríem els gats els uns als altres. Ens han dit que és qüestió de deixar-los bufar-se quatre dies, i s'acabaran fent col·legues. No ho veig gaire clar. Algú té idea de com juntar gatets adorables sense que es treguin els ulls?

Un Déu a la família

Aquest és el Zeus. Des d'ahir, és el meu company de pis. Té menys de dos mesos. Alguna persona poc documentada el va comprar perquè se li mengès les rates del seu restaurant. Cosa que ja diu molt de la persona en qüestió (no sé de quin restaurant es tracta, i és una llàstima). Com que és massa petit per caçar rates, se'l va treure del damunt, i va acabar en un descampat, ple de puces, on una senyora li ha anat donant una mica de menjar. I a més, li va buscar algú que l'adoptés. I qui l'ha adoptat he estat jo.

Ahir el vaig portar al veterinari. Estava ple de puces. De tant rascar-se, alguna plapa de cabell se li havia començat a fer més clara. Estava ple de fang. Amb les orelles brutíssimes, i el cabell enredat. Dues hores després d'arribar a casa, va quedar així, com el veieu a les fotos. Es va posar a jugar amb una rateta de cordill.

Com que el meu fill i el meu gendre tenen l'Ulisses i l'Aquil·les, jo no podia ser menys. Es diu Zeus.

Més Jana

Fa algun temps us vaig parlar de la meva nebodeta, la Jana.

Avui us vull ensenyar algunes fotos noves. Oi que està estupenda?

El cáncer de Luz

Hasta hoy no me había enterado de que Luz Casal ha tenido cáncer de mama. Lo bueno es que la noticia me ha llegado cuando ella ya ha hecho la quimioterapia. Seguramente, ya está curada.

Creo que muchas personas que hemos pasado por lo mismo nos sentimos identificadas con el texto que ha publicado en su web, y que reproduzco aquí abajo. Y a las que no han pasado por esta enfermedad, les recomiendo que hagan caso a los médicos y se controlen periódicamente: detectar el cáncer a tiempo te puede salvar la vida.

Lo que nos mata, nos hace más fuertes.- NIETZSCHE -

!Hola a todos!
He terminado con la quimioterapia!

Desde el 12 de Febrero, he aprendido a convivir con: Taxotere,Farmorubicina, Corticoides, Genoxal, Kytril y otros cócteles.
Veneno y toxicidad que me ayudan a combatir la enfermedad.
Un antes y un después.
Una prueba.
De ser una persona físicamente imbatible, he pasado en estos meses, a ser una mujer dependiente y frágil.
Mis venas están quemadas.
Mis ojos vagos y llorosos.
Mis huesos doloridos.
Mis músculos lentos.
Mi cerebro perezoso.
Mi estómago resentido... Y mi cabeza, !calva!.

Sé que lo que vivo yo, lo han vivido y lo viven otros.
En los primeros días, después de escribiros la nota en la que os hablaba de mi enfermedad, me impuse la tarea de responder a vuestros mensajes; sobre todo a los que padecían la misma enfermedad -me sentía muy cerca de ellos-. Tarea muy difícil de cumplir.
Así que es hora de daros las gracias a tod@s.
A los que cada día me escribieron " Te quiero"
A los que me exigieron que no me fuera...
A los que han escuchado mis canciones en este tiempo, como una forma de estar más cerca de mi.
A los que contaron su bajada a los infiernos de Orfeo.
A los que me enviaron una poesía.
A los que me enviaron Ánimo,Fuerza,Valor...
A los que confiaron en mi fe, en mi lucha y en mi fortaleza.
A los afectados por Linfomas, Mielomas y otras enfermedades duras.
A los que me recomendaron ponle palabras a los sentimientos.
A las familias enteras que me enviaron cariño.
A los que me enviaron su testimonio y su experiencia con la enfermedad.
A los que rezan por mi.
A los que me recomendaron usar: Marihuana, Homeopatía y ... demás.
A los que se ofrecieron para ayudarme como enfermeros, masajistas, acompañantes, chóferes...
A muchos de mis colegas -afines y no- que me llamaron.
A los que me enviaron flores y plantas.
A las que me mandaron naranjas cada 21 días.
A las que cada 21 días perfumaron de azucenas mi habitación.
A la gente de Asturias, a la forza do pobo galego, a Barcelona, Las Palmas, Guipuzcoa, Cádiz, Málaga, Mallorca, Murcia, Gijón, Sevilla, Bilbao, Alcorcón, Oporto ( porto) Serena (Chile), Lisboa, Río de la Plata, Marsella, Uruguay, Los ángeles, Rosario, París, Montpellier, Avilés (Asturias).

El aprendizaje en la vida es largo, pero con la enfermedad, se acorta.

Luz Casal.

Sisè Motiu: Accessibilitat

Fa uns mesos, tenim ascensors al barri. Al principi no els trobava gaire sentit, però el dia que la cama dreta em feia mal i vaig haver d'anar al CAP a curar-me, vaig agrair i molt que l'ascensor que puja del passeig de Fabra i Puig al carrer Cadí estiguès allà.

Com vaig agrair que s'hagi adaptat l'estació de metro de la línia 5 de Vilapicina, i que després de mesos d'obres també hi hagi un ascensor que et porta des del mateix carrer fins a l'andana.

Recordo haver llegit que Barcelona és una de les ciutats més ben adaptades per a gent amb minusvalidesa. Anar amb cadira de rodes per Barcelona és més fàcil -crec- que en altres ciutats com París o Roma, menys sensibles en aquest tema.

Aquestes inversions penso que són molt bones, perquè ajuden efectivament a la igualtat entre tots els ciutadans. Poder-se desplaçar amb les mínimes limitacions, encara que sigui amb crosses o cadira de rodes és fonamental. I en això veig un altre motiu per seguir votant socialista.

Cinquè Motiu: Barcelona, Ciutat Neta

Doncs sí. Un motiu és que Barcelona està neta. Comparada amb fa alguns anys, ha millorat moltíssim. Parlo com a mínim del meu barri, i dels que veig quan surto a passejar.

Cert: podria estar més neta. No és com alguna petita ciutat francesa, però és que Barcelona no és una petita ciutat francesa, ni suïssa, ni nòrdica. És Barcelona. La ciutat de Jordi Hereu.

Això sí: no podem passar-nos la vida demanant a l'Ajuntament que netegi més. És hora de començar als ciutadans que embrutin menys. No costa tant, jo mai no tiro papers a terra!!!!

Nova controvèrsia amb Xavier Trias

Nou intercanvi de cartes als mitjans de comunicació amb Xavier Trias. Aquesta vegada m'he emprenyat, perquè la seva resposta és completament buida de contingut. Per tant, aquí us enganxo la carta que m'han publicat al diari Metro, la resposta de Trias i la resposta que acabo d'enviar a Metro, aviam si me la publiquen... (per cert, no us perdeu els links d'aquest post: remeten a uns quants documents interessants que he trobat sobre Trias a la xarxa)

CARTA:

Ara que comença la campanya electoral, voldria saber què farà el Sr. Trias si finalment guanya les properes eleccions a Barcelona, i és alcalde de la ciutat, amb el tema de les banderes del Castell de Montjuïc. Darrerament hem pogut comprovar que l'època de majories absolutes s'ha acabat i, per tant, és l'hora dels pactes. Partint de la idea que CiU tant podria pactar amb ERC, cosa difícil crec jo, com pactar amb el PP, el més probable, quina és doncs la posició del Sr. Trias en un tema tant polèmic com aquest? Quines banderes han d'onejar al Castell? L'espanyola? La catalana? Les dues? O potser proposarà tornar el castell al Ministeri de Defensa després de tants anys de reivindicacions? Suposo que tot dependrà de amb qui es pacti, no? Tot s'hi val només per aconseguir l'Alcaldia? Un ha de ser consegüent amb els seus principis, els seus valors, no creu?

RESPOSTA BUIDA D'EN TRIAS:

En resposta a la carta de Dolors González, voldria manifestar-li que el meu objectiu és guanyar les eleccions i ser el nou alcalde de Barcelona. És cert que per aconseguir-ho serà necessari un acord amb alguna altra formació política, però en aquests moments, quan encara no sabem quin serà el resultat de cadascú, no té sentit abordar-ho. Tot i això, pot imaginar amb facilitat la nostra preferència, com a partit nacionalista que sempre ha defensat els interessos de Catalunya. El que tinc molt clar és que independentment de les aliances que pugui formar, jo no renunciaré als meus compromisos programàtics ni els canviaré en funció de si rebo el suport d’un partit o d’un altre. Tinc molt clar el canvi que vull per Barcelona. Aquests dies de campanya els vull aprofitar per explicar el model de ciutat que m’agradaria portar a terme, i exposar aquelles propostes que porto en el meu programa. Un nou model basat en la responsabilitat i la sensibilitat d’un alcalde envers la gent, treball i habitatge, serveis i seguretat per a tothom. I respecte al castell de Montjuïc, haig de dir-li que la proposta de CiU és clara: nosaltres creiem que aquest recinte ha de ser traspassat a Barcelona sense cap condició prèvia.

RÈPLICA INDIGNADA A LA RESPOSTA BUIDA DEL XAVIER TRIAS:

El senyor Trias m'ha decebut. Fa veure que em respon, però ho fa amb evasives i dient obvietats. Que vol ser alcalde, ho sap tothom. Que haurà de pactar, també ho sap tothom. Li falta dir que pactarà amb el PP, com també sap tothom. I queda per respondre la que era la meva pregunta: si vol el Castell de Montjuïc sense condicions prèvies, què farà? Tornar-lo, ara que el tenim? Per unes banderes? Amb aquest mateix criteri... Pensa renunciar a l'edifici de l'Ajuntament a la plaça de Sant Jaume, que també té una bandera espanyola? I el palau de la Generalitat? I el Palau del Parlament? Pensa regalar al govern espanyol tots els edificis oficials de Catalunya? Senyor Trias, respongui clarament, digui que sí, no se n'amagui!

Quart Motiu: El Metro, també de nit

El Jordi Hereu és l'alcalde del Metro obert tota la nit els caps de setmana. A les notícies ho han donat com una cosa molt bona per als joves. Però els qui hem passat l'edat d'anar a discoteques dia sí, dia també ho agraïm també. No només pels nostres fills, sinó per la possibilitat de tenir un mitjà de transport públic ràpid i proper quan sortim a sopar, sense preocupar-nos per si arribem a temps d'agafar l'últim metro.

Diu que a més d'obrir la nit de dissabte a diumenge, obrirà la nit de divendres a dissabte. I a més, els dies de cada dia el metro plegarà mitja hora més tard. Aquest és un motiu excel·lent per votar perquè el nostre alcalde continuï sent-ho!!!

Tercer motiu: els Busos de Barri

Ja que darrerament he hagut de visitar més sovint del que hauria volgut les instal·lacions de l'Hospital de la Vall d'Hebron, m'he tornat una usuària força assídua del 112 , la línia de Bus del Barri que connecta Horta amb aquest centre sanitari.

Aquests autobusos petits són tot un èxit. I us recordo que el Jordi Hereu va ser regidor de Mobilitat, i per tant deu tenir alguna cosa a veure amb això. Ténen una capacitat molt limitada, però d'aquesta manera poden donar servei a alguns barris i alguns carrers per on els autobusos grans no poden passar. I són ideals per a desplaçaments d'aquests massa llargs per fer a peu, i que fins no fa gaire eren difícils de fer si no era en taxi, o amb vehicle privat, o fent combinacions molt rares de transports públics.

Ara caldrà, això sí, anar ampliant el nombre d'autobusets d'aquests, per acabar de fer un servei que mereixi un 10 (ara, crec que el puntuaria gairebé amb un 9 i pico!)

Segon Motiu: El Parc Central de Nou Barris

L'alcalde Jordi Hereu va venir divendres a presentar les propostes per a Nou Barris a un espai que m'encanta: el Parc Central de Nou Barris. Com que estudio català i Internet allà a prop, molts dies hi passo i faig una bona passejada.



Fa set o vuit anys que el van estrenar, crec que va venir fins i tot el Felipe González. Llavors jo vaig pensar que tot plegat duraria poc, que l'aigua dels llacs acabaria feta una porqueria, que la gespa acabaria triturada, que això del Cibernàrium no servia per res... I ja em veieu, aquí, posant-ho com a motiu per votar al nostre alcalde socialista! El Parc està ben cuidat, suposo que en part pels esforços de l'Ajuntament, però sobre tot perquè els veïns valorem molt aquest espai, i el cuidem. La gespa és verda, els arbres fan ombra, l'aigua dels llacs està prou clara... A l'estiu hi ha ombra fresca, a l'hivern pots estirar-te al sol... I ara el Jordi diu que farà equipaments dins les masies que es rehabilitaran. Benvinguts siguin!

Primer motiu: El Cibernàrium

Crec que ja us he parlat altres vegades del Cibernarium, la instal·lació dins del Parc Central de Nou Barris on estic aprenent a fer servir millor les noves tecnologies. Es tracta d'una instal·lació municipal on em fan cursos gratuïts per entendre millor Internet, i em permeten connectar-me a alta velocitat de franc. Vull dir que els ordinadors estan preparats per anar a alta velocitat. Jo, malgrat el que pogueu pensar, encara sóc molt lenta davant la pantalla.

El Cibernàrium, amb els programes que inclou per a col·lectius com dones, joves, gent gran i emprenedor, em sembla un bon exponent del que és una bona política d'esquerres: lluitar contra el ciberanalfabetisme per reduir les desigualtats socials que es poden derivar entre els que tenen accés a Internet i els que no en tenen.

La gent de Nou Barris, doncs, tenim Internet al nostre abast, i tenim al nostre abast cursos per treure'n més profit. Us animo a visitar-lo un dia d'aquests, com el Parc Central i la Seu del Districte. Us en parlaré també aquests dies!

Campanya a Internet: Motius per votar Jordi Hereu

Hola!


Avui comença la campanya electoral, i com que us tinc una mica abandonats darrerament m'he fet un propòsit explicar-vos cada diu un motiu per votar Jordi Hereu. Com que hi ha quinze dies de campanya, us donaré quinze motius. Evidentment, n'hi ha molts més i per això animo tots els blocaires i les blocaires de Gràcia i de Barcelona a fer el mateix! Fem que aquests dies la blogsfera sigui una festa del socialisme a peu de carrer (o socialisme a click de mouse)!!!!

Per cert, per a mí un bon motiu és que el Guillem Espriu i la Cinta Llasat vagin a la llista com a números 13 i 40, respectivament. Però els motius que us exposaré seran una mica menys personals...

Plany de la Mare

El Pep va anar ahir a un recital de poesia i m'ha regalat un poema de la lleidatana Dolors Miquel... M'ha agradat tant que el vull compartir amb vosaltres!


Plany de la Mare(del llibre Missa Pagesa)

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyeria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.

Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?

Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!

Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa...
Carn meva... quina revolta no m’has fet...

Islam i Pacte de Civilitzacions

Fa pocs dies vaig assistir a la cloenda de les Jornades sobre l'Islam a Espanya i el Pacte de Civilitzacions que va organitzar l'Escola Xavier Soto, convidada per la Cinta Llasat (per cert, membre gracienca de la candidatura de Jordi Hereu, com el Guillem Espriu).

Vaig tenir l'oportunitat de conéixer de prop les reflexions del diputat Mohammed Chaib, i em va agradar especialment l'interès que demostra la gent més implicada en el sector per fomentar el coneixement intercultural ja des de l'escola. Els valors de la integració, el respecte mutu i la tolerància són més fàcils d'assumir en l'etapa de formació. I a més, els petits de la casa poden influir molt sobre els pares i la resta de familiars més grans.

Una bon moment, doncs, per reflexionar sobre una realitat que jo, com a ceutí immigrada a Barcelona tinc sovint molt present. I per degustar un té moruno sense té (alguna organitzadora dispersa va tenir un descuit) i uns bons pastissets àrabs (ni la diabètica més diabètica podria haver cedit a la temptació, què hi farem)!!!

Rèplica a Trias

Doncs bé, el meu particular epistolari amb Xavier Trias prossegueix. Avui he enviat la resposta, i La Vanguardia Digital ja la publica. Demà comprovarem si la versió en paper també ho fa...

Això és el que penso del que m'ha dit l'alcaldable convergent:


Senyor Trias, en primer lloc, moltes gràcies per la seva resposta (La Vanguardia 20/04/07).

En segon lloc, trobo que els seus arguments són pobres. No em convencen. Per què l'Ajuntament ha de renunciar a guanyar diners a costa dels qui es poden pagar una nit a l'hotel Miramar? Per què no pot tenir aparcaments que li reportin beneficis al centre de Barcelona? Tots els diners que faci per altres vies, no ens els haurà de cobrar en impostos. O és que l'Ajuntament només pot aspirar a tenir equipaments deficitaris?Sobre el preu de la grua, simplement li recordo que és el preu que s'ha de pagar per cometre infraccions. La grua és gratis per a qui respecta les normes de trànsit i no entorpeix la circulació.

Resposta de Xavier Trias

L'alcaldable de CiU ha tingut l'amabilitat de respondre la meva carta publicada a La Vanguardia sobre les privatitzacions que preveu fer d'empreses públiques com BSM.

Com que, a més de socialista, una és molt educada, us la reprodueixo. En el següent post trobareu la resposta que ja em publica La Vanguardia Digital

Trias i la grua

En resposta a la carta de Dolors González, on mostrava la seva preocupació per la meva "proposta de privatitzar" el servei de la grua, vull aclarir que un dels pilars que sustenta el projecte que encapçalo per a Barcelona es fonamenta en la prestació de serveis de qualitat. Dins del ventall de propostes econòmiques que penso aplicar hi ha per damunt de tot el compromís de garantir als ciutadans i ciutadanes de Barcelona uns serveis públics de qualitat, eficaços i eficients, i la forma jurídica triada per prestar-los i desenvolupar-los serà la que millor respongui a aquest plantejament, ja sigui a través de la pròpia gestió directa de l'Ajuntament, o per mitjà de concessions o a través de consorcis.

És cert que la nostra proposta planteja que alguns dels serveis que actualment presta l'empresa municipal BSM s'han d'externalitzar, repeteixo que amb l'únic objectiu de millorar-ne el servei, doncs no té cap sentit que l'Ajuntament faci, per exemple, la competència als privats construint aparcaments, o gestionant un hotel de luxe a Miramar o un restaurant també de luxe a l'edifici Fòrum.

Per cert, en cap moment he plantejat la privatització de la grua, tot i que continua sent la més cara d'Espanya, i cal recordar que és tant cara precisament per l'estructura sobredimensionada de costos de l'empresa municipal que la gestiona, BSM.


Xavier Trias
President Grup municipal CiU
Barcelona

Trias i les privatitzacions

El meu marit va començar a treballar a les grues de Barcelona l’any 1984. El va contractar una de les empreses privades que s’ocupaven de proveir a l’Ajuntament aquest servei. Un servei que així, privatitzat, era una autèntica catàstrofe: un policia municipal denunciava, una empresa s’enduia el cotxe, el denunciat pagava a l’ajuntament i recollia el vehicle en unes dependències privades.


Tot va millorar força quan es va crear l’empresa pública que va començar a ocupar-se íntegrament del servei. Actualment es diu BSM, i el meu marit hi va treballar la resta de la seva vida.


Ara em sobta que Xavier Trias proposi la privatització de la grua municipal. Per a què? Perquè torni a funcionar malament i els cotxes puguin aparcar allà on vulguin? Per molt que digui Trias, no cal fer canvis, si són canvis per anar a pitjor.
----------------------------------------------------

Aquesta és una carta dels lectors que avui surt publicada a la premsa. Espero que us agradi. Aviat tornaré, amb la recepta de les torrijas!!!

Independència

Fa algun temps, quan sentia ERC parlar d'independència m'esverava. Me'ls imaginava fent-me tornar a la meva Ceuta natal a la força, després de tants anys a Catalunya.

Després de tants anys a Catalunya, ara quan els d'ERC parlen d'independència -en calçotades o en debats al Parlament- em fan somriure. Han aconseguit que em sembli tan poc seriós, això de demanar tenir un estat propi dins la Unió Europea...

Total, que de la por o el respecte m'han fet passar a la indiferència. Sé que simplement és que no toquen vores, i que volen arreplegar vots per a les municipals, però això no impedeix que facin el ridícul amb una causa que en altre temps alguns consideraven noble. A aquest pas, no els votaré jo, òbviament, però tampoc els votaran els qui es prenguin això de la independència una mica en serio...

Recordant vells temps

Aquesta de la foto, sí, sóc jo. Han passat alguns anys. És el dia de la meva primera comunió. La foto està feta al pati del col·legi de les monges de la Presentació, que és on jo vaig anar a estudiar quan la meva família va arribar a Barcelona. El col·legi és a la cantonada del carrer Torrijos amb Sant Lluís. Ara ja no hi fan classes, fa anys que van optar per acollir en el recinte mares solteres, i ara és una residència per a monges grans.

Fa anys i anys que volia entrar un altre cop al pati, però mai no havia pogut. Ahir, gràcies a l'avís de l'Albert Musons, vaig poder tornar a entrar: resulta que el Joan Perucho parla d'aquestes monges en algun dels seus llibres, i com que es va organitzar una ruta pels escenaris graciencs que descriu, les monges es van avenir a deixar que un grup de persones entrès al pati.

En el grup anava una altra senyora, set anys més gran que jo, que també duia fotos de la comunió fetes en aquell pati... A totes dues ens va alegrar saber que sor Fátima i sor Luisa són encara vives...

En la meva foto es veu una imatge de la verge de Lourdes. Estava just sobre una font, però ja l'han retirada: per la font els entraven rates! Una llàstima, perquè és un dels records més vius que tinc d'aquell petit pati... Junt amb la capella destartalada de l'escola, l'entrada de la qual podeu veure en aquesta altra imatge:

Per si fos poc, ahir també vaig veure un tros del concert de comiat del Lluís Llach... Quants records! A casa meva no teníem diners per anar a concerts ni estavem pas ficats en política. Però jo vaig aprendre català, entre altres coses, sentint les seves cançons. I amb el meu fill cantàvem L'estaca com si fos una cançoneta infantil més. Ell no entenia de què anava, però els qui havíem conegut l'estaca ho sabíem prou bé... Segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar!

El gendre número 13

Si la meva mare estiguès encara aquí, hauria recomanat al Guillem Espriu que es tirès sal per damunt l'espatlla. O que tirés per la finestra una gerra d'aigua. O que cremès romaní els divendres a la nit. La meva mare era spersticiosa, i això que el meu gendre vagi el número 13 de la llista del PSC per Barcelona no li hauria acabat de fer gràcia.

De fet, si la meva mare estiguès aquí, no s'acabaria de creure això de que una persona de família poguès arribar a ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Criades en el Renegao, enmig d'una muntanya de Ceuta (concretament, de LA muntanya de Ceuta, el Monte Hacho), ni les meves germanes ni jo teníem gaires perspectives d'arribar a viure en una gran ciutat.

Però mireu, vàrem acabar a Barcelona (una, de fet, va tornar a Ceuta perquè no li devia acabar de fer el pes). I jo vaig tenir un fill, que va resultar ser homosexual, que es va casar amb un altre home, que ara resulta que potser és regidor. A la meva mare li hauríem hagut de fer teràpia, perquè pogués pair tot això. Ella, del Renegao de tota la vida...

En fi, reconec que tinc una manera força peculiar de felicitar el meu gendre pel seu 13è lloc a la llista per a les eleccions, però en tot cas queda clar que estic molt contenta, sobre tot perquè sé de primera mà com treballa, i com li agrada la seva feina, de manera que estic convençuda que l'Ajuntament de Barcelona serà millor si compta amb persones com ell.

Felicitats, Guillem!

La Passió de Mas

Feia dies que tenia abandonat el blog, però aquest migdia, veient les imatges d'Artur Mas i la Rakosnik fent de figurants a la Passió d'Esparreguera m'han agafat ganes de tornar-hi. Ja ho sabeu, que la Rakosnik em cau molt i molt malament. Només em faltava aquesta.

Una no entèn gaire de política, però així, a primera vista, am sembla que un líder (suposat líder, vaja), ha d'estar una mica desesperat si a les portes d'unes eleccions municipals ha d'anar a pujar a un escenari per fer de jueu que dóna la benvinguda a Jesucrist a les portes de Jerusalem. Per què ho fa ara, i no ho va fer l'any passat, quan les eleccions no estaven convocades, o s'espera a l'any vinent, o a l'altre? O es queda a casa pensant què pot fer de bo pel país? O va a missa, tan devot que deu ser?

No m'agrada la política d'aparador. I menys la que s'aprofita de tradicions com la representació de la Passió d'Esparreguera, ni que l'hagin convidat, a ell i a la seva frustrada primera dama...

I també em pregunto, ja posats... Algun d'aquests carnavals anirà Mas a cantar chirigotas a la casa de Ceuta? Perquè aquesta és també una tradició de molts catalans i catalanes com jo, i no recordo que hagi anat mai a fer-se fotos per allà. És clar, com que devem ser catalans de segona, charnegos i botiflers...

En fi, deixem-los amb el seu calvari, que prou pena tenen!

Andrea Camilleri

Estic llegint El primer cas de Montalbano, de l'escriptor italià Andrea Camilleri. No sé si us n'he parlat mai, d'aquest escriptor...

Aquest avi entranyable té una imaginació i sobre tot un sentit de l'humor que a mi m'encanta. Se'l reconeix com escriptor de novel·la negra, però la veritat és que els seus llibres es caracteritzen per fer retrat o caricatura dels italians del sud. La màfia, les relacions familiars i personals, el caracter tancat dels clans, el bon menjar... són constants.

Les històries del detectiu Montalbano i el seu equip són sempre divertides i de bon llegir. En El primer cas de Montalbano, per exemple, el primer relat tracta d'un assassí d'animals que comença per un peix i cada vegada escull una víctima de tamany més gran...

Però les que més m'agraden són les històries de Vigata, un poble imaginat com a reflex de Porto Empedocle, on va néixer l'autor. Acostumen a situar-se a finals del s.XIX, i retrata una Itàlia de gent poc il·lustrada amb els trets de caràcter propi de la Itàlia del sud. Fan riure tant!!! Us recomano que llegiu La concessió del telèfon. No té desperdici!

Vuelta al cole (segona part)

La meva señu de català es diu Maria, i entre els nens i nenes de la classe n'hi ha una d'anglesa i un de francés.

M'ho vaig passar molt bé, en la meva tornada a l'escola. Avui ja he fet els deures per demà, com a bona alumna que sóc. Estic pensant a regalar-li alguna cosa a la profe per fer-li la pilota, però això ja ho deixaré per a més endavant. Jejeje...

Pensava que el primer dia seria tirant a relaxat, però no: aviat podré distingir quan es posa s, ss, ç o z en cada paraula. Si finalment ho aconsegueixo, crec que caldrà fer un monument a la meva professora...

Vuelta al cole (primera part)

Molts i molts anys després de deixar l'escola (sóc d'aquella generació que va haver d'aparcar els estudis aviat per portar diners a casa), d'aquí a una estona torno a les aules...

Com que vaig venir de Ceuta i llavors no ens ensenyaven català, el parlo prou bé però l'escric amb moltes faltes (aquest blog me'l corregeix el meu fill, que és entre altres coses és corrector: es va treure el nivell K, i jo avui començo a estudiar el nivell B). Per això ara m'he apuntat a un curs d'aquests que fa Normalització Lingüística. Per 19 euros, tinc tres hores de classe setmanals.

Ja veurem com em va. La veritat és que aquesta nit m'ha costat dormir, perquè estava nerviosa. Com una nena petita, vaja.

A la tarda us explicaré com ha anat el primer dia de classe...

Metro a la nit

Estic inspirada... Ahir em publicaven aquesta altra carta als diaris!

Després de la iniciativa de metro nocturn per Cap d’Any i Sant Joan, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona aposten perquè el metro de la ciutat funcioni també durant tota la nit dels dissabtes. Com a mare crec que aquesta és una bona iniciativa que incrementa la seguretat dels nostres fills en relació als accidents de trànsit. Es feia difícil d’entendre que una ciutat com Barcelona, amb una oferta tant gran d’oci nocturn, no disposés d’aquest servei. Espero i confio que es continuï apostant pel transport públic, i que a la llarga també s’ampliï aquest servei a la nit dels divendres.

... Com que no et donen gaire espai, vaig optar per no allargar-me fent referència a un altre tema que també considero important: que a més d'allargar l'horari, s'hauria de millorar la seguretat. Penso que encara queda massa gentussa que ens pot donar disgustos aquestes nits que s'obrirà. Val més prevenir, no fos cas!

Hereu i els okupes

Com que tinc força temps lliure, de vegades m'agrada escriure cartes als diaris. Us en penjo l'última que m'han publicat, sobre l'alcalde Hereu i els okupes:

Estic gratament sorpresa amb l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. S'atreveix a
dir en veu alta el que molts pensem però no diem, inclús aquells que ens
considerem progressistes. El problema de les vivendes okupades no és un problema
de classes socials. No és un moviment de protesta i de recerca de l'equitat
social en el sentit dels moviments democràtics de la dictadura i la transició.
La gent que de veritat necessita una vivenda no són els okupes, molts d'ells
nens rics d'altres països que venen a Barcelona a viure les seves aventures i
que s'escuden sota l'ombra dels moviments cívics i socials. D'altra banda, la
possessió del recurs sòl, és a dir la propietat del mateix per edificar no és de
l'Ajuntament, sinó que és en la seva majoria capital privat. No siguem
hipòcrites. El moviment okupa és una dissidència a l'ordre establert que
aprofita el filó dels mitjans de comunicació per a presentar-se com a víctimes
d'un sistema que ni tansols respecten. I segon, el problema de la vivenda és
realment responsabilitat única dels governs locals?

Jana

Aquí teniu la Jana! És filla de la meva neboda, la Mireia, que l'agafa en braços. Va néixer dimecres, va pesar 2 kilos 800.






Felicitats a la Mireia i al seu marit, el Sergi!!!!

Don Carlos

L'altre dia vaig tenir la sort de poder anar a l'òpera, a veure Don Carlos, de Verdi, al Liceu. Vaig sortir ben enfadada. Han fet propaganda dient que recuperaven la versió inicial feta per a l'Òpera de París, amb ballet inclòs, però quan vàrem arribar allà ens trobem que, en lloc del ballet, han muntat aquesta escena d'El cor de la Ciutat...



Què voleu que us digui? La resta de l'òpera, l'escenari és tota l'estona de color blanc i ple de portes, i els vestits són d'època. Això és un poti-poti per cridar l'atenció. L'escena en què surt una vestida de Marilyn Monroe vol ser una crítica a la hipocresia i a les actuacions de l'Església durant el règim nazi i la guerra civil espanyola. Però clar, allà enmig, com qui no vol la cosa, el resultat és que no ens diu res que no sabéssim abans d'entrar al teatre.

A mi, en principi, Verdi m'agrada. I els muntatges moderns també. Però això no tenia ni solta ni volta. Les veus estaven prou bé, que potser és el que més compta (ja us ho explicarà el Pep, que també està emprenyat com una mona), però a mi em va avorrir, i molt. Cinc hores a l'òpera poden passar molt ràpides o molt lentes. Les del Don Carlo que posen aquests dies al Liceu es fan eternes.

Tula

Aquest cap de setmana he conegut una gosseta, té dos anys i es diu Tula. És molt maca, carinyosa i li encanta jugar.

El cas es que el seu “amo” es veu que la va agafar quan era petita per anar a caçar senglars. Però es clar, si agafes un cadell i el tens durant dos anys lligat a una cadena –llarga, diu ell, això sí!- dins de un aparcament de camions, no crec que el dia que la portis a la muntanya vulgui caçar ni fer res més que jugar.

Em temo el pitjor de cara al futur de la Tula.

Només demanaría a aquest caçadors –tan ecologistes que diuen que són- que s’ho miressin una mica: si volen un animala l’han de educar, cuidar i ensenyar, no deixar-lo sol, i sobre tot donar-li molt carinyo.

Estic indignada. Sí, ja ho sé, amb tantes coses com estan passant al món, fixars-e en el que li pugui passar a una gosseta potser no és gaire important. Però si volem que hi hagi Pau i que tots siguem iguals, per alguna hauríem de començar, encara que sigui per no maltractar els animals!

Enamorada

Avui vull confessar que estic enamorada, estic enamorada d’un home i la seva obra:

L´home es diu Miquel Barceló i la seva obra és per a mi una meravella. Tot el que ha creat al llarg dels anys m’agrada. No sóc, dissortadament, una experta en art, però aquest home em té robat el cor; fa temps que “devoro” el que es publica d’ell i sempre em sorprèn i m´entusiasma.

Ara mateix es pot dir que estic en una època molt dolenta en la meva vida i sembla que m’aixeca l’ànim pensar que ja està a punt d’acabar el seu Retaule a la catedral de Mallorca i podré anar a veure'l.

Us recomano que si podeu, aneu al Centre Cultural Círculo de Lectores a Barcelona, al carrer Consell de Cent. Allà trobareu una mostra dels seus gravats sobre La Divina Comèdia de Dante que us enamorarà com a mi…l’entrada es lliure. I, si podem, ens veiem a la Catedral de Mallorca.