dilluns, 11 de desembre del 2006

A desalambrar

L'any 1969, quan jo tenia 12 o 13 anys, Víctor Jara va gravar un disc amb aquesta cançó. Vaig trigar uns anys a entendre la lletra, i encara més a entendre per què Jara va acabar com va acabar.

Però el cas és que avui, amb un dictador menys al món, no em puc treure del cap aquesta música...

A DESALAMBRAR

Yo pregunto a los presentes
si no se han puesto a pensar
que esta tierra es de nosotros
y no del que tenga más.

Yo pregunto si en la tierra
nunca habrá pensado usted
que si las manos son nuestras
es nuestro lo que nos den.

A desalambrar, a desalambrar!
que la tierra es nuestra,
es tuya y de aquel,
de Pedro y María,
de Juan y José.

Si molesto con mi canto
a alguien que no quiera oir
le aseguro que es un gringo
o un dueño de este país.

A desalambrar, a desalambrar!
que la tierra es nuestra,
es tuya y de aquel,
de Pedro y María,
de Juan y José.

dijous, 7 de desembre del 2006

Roscos d’anís

Quan jo era petita, ni a Ceuta ni a Barcelona hi havia tants dolços de Nadal. O potser sí que n’hi havia, però en tot cas no estaven a l’abast de la meva família. Els dolços nadalencs, per tant, havien de ser casolans. La Abuela Ana, la millor cuinera de la casa –les seves nétes no hem heretat totes les seves qualitats- era l’encarregada de fer-los. Anys més tard, quan vivíem al carrer de Sant Salvador, a Gràcia, preparàvem les plates de roscos i els portàvem a coure al forn de pa que hi havia al costat de casa. No teníem forn, nosaltres.

El dia de Nadal, cada any, recorda que la Abuela Ana ens donava a tots roscos d’anís i un gotet d’anís, encara que tinguéssim cinc o sis anys. De fet, entre les anècdotes cèlebres que surten cada reunió familiar hi ha la de la borratxera que van agafar dos dels meus germans un dia que es van quedar sols a casa i van trobar una ampolla d’anís dolç. El van provar, els va agradar i com que eren massa petits per tenir noció dels efectes de les begudes alcohòliques, van anar fent. Fins que algú els va trobar, molt riallers i molt vermells... Ara donar un got d’anís a uns nens d’aquesta edat seria gairebé un delicte!


La Abuela Ana fa molts anys que va morir, i amb ella els seus roscos i molts altres plats van desaparéixer de les nostres vides. La meva mare encara n’havia fet algunes vegades, però ja no eren el mateix. I les tres germanes que quedem, les dues o tres vegades que ho hem intentat no hem aconseguit els mateixos resultats...

L’altre dia, però, mentre dinàvem, el meu fill va preguntar-me si recordaria la recepta. Vaig fer una trucada a la meva germana, i entre el que ens va dir ella, el que recordava jo i la voluntat posada pel Pep, ens vàrem posar a fer. La tarda lliure es va convertir en una tarda d’elaboració de roscos. I ho vàrem aconseguir.

La recepta, podeu trobar-la al blog del meu fill. El comentari sobre els resultats, el trobareu al blog del meu gendre.

dimarts, 28 de novembre del 2006

El més humil dels servidors

Us imagineu que el president d’un país llegís aquest poema en el moment de prendre possessió del seu càrrec?


Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,

Sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.



Ha estat José Montilla, qui ho ha fet. En escoltar-lo llegir aquest tros de La pell de brau, de Salvador Espriu, m’he sentit encara més orgullosa d’haver pogut estar divendres en la seva investidura i haver-me fet aquesta foto amb ell...




dissabte, 25 de novembre del 2006

Montilla, president

Ahir vaig poder ser al Parlament per veure i viure, en directe, la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya. Me'l vaig imaginar arribant d'Andalusia com vàrem arribar a Barcelona els meus quatre germans, els pares i jo mateixa. Nosaltres veníem de Ceuta, ell de Còrdova...

De les tres germanes que quedem a Barcelona, només jo parlo el català fluïdament, i no tan bé com m'agradaria. Elles i la meva família de Ceuta s'enfaden quan els dic que sóc catalana. Tant com andalusa.

Per tot això ahir va ser per a mí un gran dia. Perquè sé que la gent com Montilla podem aportar molt a Catalunya, encara que no ho vulguin acceptar alguns catalans d'aquests que no veuen més enllà del seu serrell (flequillu, diem molt sovint els catalans del carrer).

dimecres, 22 de novembre del 2006

Pretty woman


Ayer fui a mirar vestidos de novia a la tienda de Rosa Clará. Mi sobrina Emma, que vive en Ceuta y se casa el año que viene, me pidió hace tiempo que fuera a buscar un catálogo con precios y se lo enviara. Cuando entré a la tienda, obrera yo, las dependientas me miraron de arriba a abajo. Cuando les pedí un catálogo con precios, pusieron cara de decir: “¿Con precios? ¡Si eso queda fatal para nuestros clientes burgueses!”

Emma, me sentí como Julia Roberts en Pretty Woman, cuando entra en la tienda de ropa vestida de puta y se la sacan de encima (luego vuelve con Richard Gere y sus fajos de billetes y la tratan como a una reina).

Hoy compruebo en El Periódico lo que yo ya sabía: otras no tienen estos problemas. Entre ellas, Helena Rakosnik, la mujer de Artur Mas, que ayer participó en un desfile benéfico en el Hotel Palace con modelitos de Peter Aedo. El niño me ha sacado de Internet esta foto para que veas:


Ya tenemos una razón más para estar contentos de que Montilla sea President: nos hemos librado de una Primera Dama tan repelente como su marido, el fracasado presidenciable (y que dure en la oposición) de CiU, Artur Mas.


Puestos a escoger, entre ser creída y ser obrera, me quedo con ser obrera. Aunque no pierdo la esperanza que algun día Richard Gere (no Artur Mas, por favor) aparezca en mi vida.

Benvinguda

Vagi per endavant que jo, en això d'Internet, sóc novata. Amb 52 anys, amb sento una mica analfabeta davant l'ordinador. Però el meu fill ha insistit que m'obri un blog i vagi explicant la meva vida. Finalment, m'ha enredat. En fi... Suposo que de mica en mica aniré entenent tot això.

El títol també l'ha escollit ell. És cert, sóc la sogra del seu marit, el Guillem, que també té blog. Espero no ser una sogra gaire tradicional... De moment, no en conec gaires que tinguin una plana a Internet.

Des d'ara podeu començar a fer servir les eines de comunicació que us ofereix el blog. Una altra cosa és que jo també les faci servir i us respongui, que és el que m'agradaria. De mica en mica.

Fins aviat, i gràcies per llegir-me!