Quan jo era petita, ni a Ceuta ni a Barcelona hi havia tants dolços de Nadal. O potser sí que n’hi havia, però en tot cas no estaven a l’abast de la meva família. Els dolços nadalencs, per tant, havien de ser casolans. La Abuela Ana, la millor cuinera de la casa –les seves nétes no hem heretat totes les seves qualitats- era l’encarregada de fer-los. Anys més tard, quan vivíem al carrer de Sant Salvador, a Gràcia, preparàvem les plates de roscos i els portàvem a coure al forn de pa que hi havia al costat de casa. No teníem forn, nosaltres.
El dia de Nadal, cada any, recorda que la Abuela Ana ens donava a tots roscos d’anís i un gotet d’anís, encara que tinguéssim cinc o sis anys. De fet, entre les anècdotes cèlebres que surten cada reunió familiar hi ha la de la borratxera que van agafar dos dels meus germans un dia que es van quedar sols a casa i van trobar una ampolla d’anís dolç. El van provar, els va agradar i com que eren massa petits per tenir noció dels efectes de les begudes alcohòliques, van anar fent. Fins que algú els va trobar, molt riallers i molt vermells... Ara donar un got d’anís a uns nens d’aquesta edat seria gairebé un delicte!
La Abuela Ana fa molts anys que va morir, i amb ella els seus roscos i molts altres plats van desaparéixer de les nostres vides. La meva mare encara n’havia fet algunes vegades, però ja no eren el mateix. I les tres germanes que quedem, les dues o tres vegades que ho hem intentat no hem aconseguit els mateixos resultats...
L’altre dia, però, mentre dinàvem, el meu fill va preguntar-me si recordaria la recepta. Vaig fer una trucada a la meva germana, i entre el que ens va dir ella, el que recordava jo i la voluntat posada pel Pep, ens vàrem posar a fer. La tarda lliure es va convertir en una tarda d’elaboració de roscos. I ho vàrem aconseguir.
La recepta, podeu trobar-la al blog del meu fill. El comentari sobre els resultats, el trobareu al blog del meu gendre.
