El gendre número 13

Si la meva mare estiguès encara aquí, hauria recomanat al Guillem Espriu que es tirès sal per damunt l'espatlla. O que tirés per la finestra una gerra d'aigua. O que cremès romaní els divendres a la nit. La meva mare era spersticiosa, i això que el meu gendre vagi el número 13 de la llista del PSC per Barcelona no li hauria acabat de fer gràcia.

De fet, si la meva mare estiguès aquí, no s'acabaria de creure això de que una persona de família poguès arribar a ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Criades en el Renegao, enmig d'una muntanya de Ceuta (concretament, de LA muntanya de Ceuta, el Monte Hacho), ni les meves germanes ni jo teníem gaires perspectives d'arribar a viure en una gran ciutat.

Però mireu, vàrem acabar a Barcelona (una, de fet, va tornar a Ceuta perquè no li devia acabar de fer el pes). I jo vaig tenir un fill, que va resultar ser homosexual, que es va casar amb un altre home, que ara resulta que potser és regidor. A la meva mare li hauríem hagut de fer teràpia, perquè pogués pair tot això. Ella, del Renegao de tota la vida...

En fi, reconec que tinc una manera força peculiar de felicitar el meu gendre pel seu 13è lloc a la llista per a les eleccions, però en tot cas queda clar que estic molt contenta, sobre tot perquè sé de primera mà com treballa, i com li agrada la seva feina, de manera que estic convençuda que l'Ajuntament de Barcelona serà millor si compta amb persones com ell.

Felicitats, Guillem!