Tula

Aquest cap de setmana he conegut una gosseta, té dos anys i es diu Tula. És molt maca, carinyosa i li encanta jugar.

El cas es que el seu “amo” es veu que la va agafar quan era petita per anar a caçar senglars. Però es clar, si agafes un cadell i el tens durant dos anys lligat a una cadena –llarga, diu ell, això sí!- dins de un aparcament de camions, no crec que el dia que la portis a la muntanya vulgui caçar ni fer res més que jugar.

Em temo el pitjor de cara al futur de la Tula.

Només demanaría a aquest caçadors –tan ecologistes que diuen que són- que s’ho miressin una mica: si volen un animala l’han de educar, cuidar i ensenyar, no deixar-lo sol, i sobre tot donar-li molt carinyo.

Estic indignada. Sí, ja ho sé, amb tantes coses com estan passant al món, fixars-e en el que li pugui passar a una gosseta potser no és gaire important. Però si volem que hi hagi Pau i que tots siguem iguals, per alguna hauríem de començar, encara que sigui per no maltractar els animals!