El més humil dels servidors

Us imagineu que el president d’un país llegís aquest poema en el moment de prendre possessió del seu càrrec?


Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,

Sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.


Ha estat José Montilla, qui ho ha fet. En escoltar-lo llegir aquest tros de La pell de brau, de Salvador Espriu, m’he sentit encara més orgullosa d’haver pogut estar divendres en la seva investidura i haver-me fet aquesta foto amb ell...

Montilla, president

Ahir vaig poder ser al Parlament per veure i viure, en directe, la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya. Me'l vaig imaginar arribant d'Andalusia com vàrem arribar a Barcelona els meus quatre germans, els pares i jo mateixa. Nosaltres veníem de Ceuta, ell de Còrdova...

De les tres germanes que quedem a Barcelona, només jo parlo el català fluïdament, i no tan bé com m'agradaria. Elles i la meva família de Ceuta s'enfaden quan els dic que sóc catalana. Tant com andalusa.

Per tot això ahir va ser per a mí un gran dia. Perquè sé que la gent com Montilla podem aportar molt a Catalunya, encara que no ho vulguin acceptar alguns catalans d'aquests que no veuen més enllà del seu serrell (flequillu, diem molt sovint els catalans del carrer).

Pretty woman

Ayer fui a mirar vestidos de novia a la tienda de Rosa Clará. Mi sobrina Emma, que vive en Ceuta y se casa el año que viene, me pidió hace tiempo que fuera a buscar un catálogo con precios y se lo enviara. Cuando entré a la tienda, obrera yo, las dependientas me miraron de arriba a abajo. Cuando les pedí un catálogo con precios, pusieron cara de decir: “¿Con precios? ¡Si eso queda fatal para nuestros clientes burgueses!”

Emma, me sentí como Julia Roberts en Pretty Woman, cuando entra en la tienda de ropa vestida de puta y se la sacan de encima (luego vuelve con Richard Gere y sus fajos de billetes y la tratan como a una reina).

Hoy compruebo en El Periódico lo que yo ya sabía: otras no tienen estos problemas. Entre ellas, Helena Rakosnik, la mujer de Artur Mas, que ayer participó en un desfile benéfico en el Hotel Palace con modelitos de Peter Aedo. El niño me ha sacado de Internet esta foto para que veas:

Ya tenemos una razón más para estar contentos de que Montilla sea President: nos hemos librado de una Primera Dama tan repelente como su marido, el fracasado presidenciable (y que dure en la oposición) de CiU, Artur Mas.

Puestos a escoger, entre ser creída y ser obrera, me quedo con ser obrera. Aunque no pierdo la esperanza que algun día Richard Gere (no Artur Mas, por favor) aparezca en mi vida.

Benvinguda

Vagi per endavant que jo, en això d'Internet, sóc novata. Amb 52 anys, amb sento una mica analfabeta davant l'ordinador. Però el meu fill ha insistit que m'obri un blog i vagi explicant la meva vida. Finalment, m'ha enredat. En fi... Suposo que de mica en mica aniré entenent tot això.

El títol també l'ha escollit ell. És cert, sóc la sogra del seu marit, el Guillem, que també té blog. Espero no ser una sogra gaire tradicional... De moment, no en conec gaires que tinguin una plana a Internet.

Des d'ara podeu començar a fer servir les eines de comunicació que us ofereix el blog. Una altra cosa és que jo també les faci servir i us respongui, que és el que m'agradaria. De mica en mica.

Fins aviat, i gràcies per llegir-me!