divendres, 4 de setembre del 2009

Dia de Ceuta a Barcelona

Avui hem celebrat el Dia de Ceuta a Barcelona. He tingut l'honor de pronunciar la conferència d'aquest acte que organitza la Casa de Ceuta. Ho vull compartir amb vosaltres, i per això us penjo el vídeo i la transcripció de la meva conferència. Moltes gràcies a tots i totes les que heu vingut!





INTRODUCCIÓ

Senyor regidor del districte de Sant Martí, (regidors i regidores), benvolgut president de la Casa de Ceuta a Barcelona… Molt bona tarda.

Fa alguns anys vaig obrir un blog a Internet. En ell, em defineixo com una caballa. Molta gent no ho entèn, però crec que avui, la majoria de vosaltres, sí que ho enteneu: caballa és com ens anomenen a la gent de Ceuta.

Tot i que l’actualitzo molt poc, sembla que alguns seguidors sí que dec tenir, perquè un bon dia el president de la Casa de Ceuta es va enterar que tenia una compatriota a Barcelona que anava escrivint articles sobre temes diversos.

Entre ells, un sobre la mort del Francesc Candel, l’autor d’Els altres catalans. Allà explicava que, quan era molt joveneta, vaig llegir Donde la ciudad cambia su nombre i Els altres catalans.

Llavors jo era una noia andalusa de Ceuta, i la meva família havia aterrat a Barcelona per buscar-se la vida. Jo era una de “les altres catalanes”.

Quan vaig llegir els seus llibres, m’hi vaig sentir molt identificada. Vaig pensar que si ell havia vingut a Catalunya i era del PSUC i es considerava català, jo també podia ser catalana, per què no?

I aquí em teniu, tants anys després, fent a Barcelona una conferència amb motiu del Dia de Ceuta i recordant aquell temps en què ser catalans i parlar català era per a molts de nosaltres un objectiu per assolir.

De hecho, y aún a riesgo de que se entere un diputado de Ceuta, debo explicar que el principal problema que tuvo la casa de Ceuta para encontrarme es que, como hablo el catalán sin problemas, mucha de la gente a la que preguntaron por mí ni tan siquiera sospechaba que yo fuese ceutí.

El caso es que aquí estoy, muy agradecida de poder compartir un rato con todos ustedes y hablar de cosas que seguramente muchos compartimos.

LLEGADA A BARCELONA

Llegué a Barcelona, como tantos, por la estación de Francia y con una maleta de madera. Tenía nueve años y llovía. De hecho, muy poco antes había caído la mítica nevada de 1962.

Me instalé con mi familia en el barrio de Gracia, y ahí empecé a ir a la escuela. Era de monjas, pero me enseñaron a hablar catalán aunque estaba prohibido.

De los primeros meses en Barcelona, recuerdo ir a ver la plaza de Catalunya. Acostumbrada al tamaño de Ceuta, me pareció inmensa. Seguramente era lo más grande que había visto hasta entonces.

RECUERDOS DE CEUTA

Ahora me pasa al revés. A Ceuta voy poco, y cuando voy me parece pequeñísima. La família que tengo ahí, cuando viene a Barcelona, disfruta, pero dicen que les agobia una ciudad tan grande.

Mi Ceuta, la Ceuta que yo recuerdo, es diferente a la de ahora. Seguramente es diferente a la que muchos podáis recordar, porque yo me crié un poco más arriba de Villa Jovita, en el arroyo del Renegao. En una casa que el tiempo ha borrado del mapa.

Para los que no conozcáis Ceuta, tendré que explicar que ahí tenemos buenas playas, pero también un monte, el monte Hacho. Que Ceuta es pequeña, pero muy completita.

De mi Ceuta recuerdo la Semana Santa, con sus desfiles de la Legión, y de la cabra. Entonces todo eso me gustaba. Vivíamos cerca de los soldados, hasta el punto de que la Abuela Ana les lavaba la ropa algunas veces.

Recuerdo también los baños en Playa Benítez. Entonces estaba intacta, y tan limpia que la abuela cogía almejas en la orilla del mar y se las zampaba crudas y vivas. A mí me daban asco, y prefería comer a escondidas cebollas del huerto con un trozo de pan. En eso también he cambiado, pero ahora no creo que sea prudente ir a buscar almejas a playa Benítez.

De mi Ceuta recuerdo también la Feria. Eso no ha cambiado tanto. Sigue siendo uno de los grandes momentos del año. Con sus pinchitos, sus volaores y su pescaíto frito.


BARCELONA

El caso es que algún soldado convenció a mi padre de que en Barcelona se haría rico y la familia se vino para acá, por etapas. Lo mismo que hacen tantos inmigrantes ahora: primero el padre y los hijos mayores, y si va bien, el resto.

Ahí se quedaron las almejas, las cebollas, los legionarios, los pinchitos y los volaores, el pescaíto frito y la Feria.

Pero descubrimos la plaza Catalunya y las fiestas de Gracia, donde pasábamos toda la tarde por el módico precio de una Coca-Cola. Y a las 10 de la noche, en casa para evitar broncas.

Más tarde nos acostumbramos a ir con mis hermanas al Centro Asturiano. Como yo era la menor, no me enteraba de nada. Quizás alguna de mis hermanas conocía a algún chico del norte.

Pero el caso es que yo acabé conociendo a otro chico, pero de Lleida. Trabajábamos en el mismo súper, también en Gracia, en la avenida Príncipe de Asturias. Acabó siendo mi marido, y con él tuve un hijo catalán.

Curiosamente, José y yo hablábamos en castellano, pero con Pep hablábamos en catalán. Y sin pensarlo.


CEUTA HOY

Vivir tantos años lejos de la ciudad donde naciste te hace tener una percepción rara cuando la vuelves a ver. Seguramente os pasará a a muchos.

Los que se quedaron en Ceuta han visto como la ciudad ha ido evolucionando poco a poco. Pero los que no hemos vivido el día a día allí vemos la ciudad a través de nuestros recuerdos, más que a través de nuestros ojos.

Cuando hoy veo las Murallas Reales tan restauradas, tan bonitas, no puedo evitar el recuerdo de aquellas murallas envejecidas por el paso del tiempo que vi de niña.

Al ver el Parque del Mediterráneo no puedo evitar preguntarme qué había ahí antes y por qué teníamos tanto espacio tan desaprovechado. Quizás porque antes, con las almejas de playa Benítez, teníamos suficiente distracción y no nos hacía falta demasiado más.

Al visitar el museo del Desnarigao, en el Monte Hacho, pienso en los tiempos remotos en los que el Estrecho era ya una zona estratégica importante. Y en las historias, algo más recientes, de la Guerra Civil. Pienso también en la suerte que es conocer lo que pasó solamente a través de las vitrinas de una exposición.


Iré terminando. Ya han pasado muchos años. Viví nueve en Ceuta i llevo más de cuarenta en Barcelona. No he dejado de ser ceutí, pero también me he hecho catalana. Será porque aquí me ha ido bien. Con alegrías y con penas, como todo el mundo, pero bien.

Siempre queda la duda de cómo nos habría ido si nos hubiéramos quedado en Ceuta. O de cómo estaríamos si hubiésemos ido a Alemania. A lo mejor yo ahora sería alemana y estaría haciendo el pregón de la Casa de Ceuta en Berlín, si es que hay casa de Ceuta en Berlín.


La Casa de Ceuta, querido presidente, hace un buen trabajo para agrupar a las caballas que estamos en Barcelona. Espero que, con el tiempo, sea también la casa de nuestros hijos y de nuestras hijas, que aunque son catalanes de pura cepa, conviene que recuerden de dónde vienen.

En Barcelona, concejal Narváez, muchos nos hemos encontrado muy a gusto, y consideramos que ésta es nuestra ciudad.

Probablemente, señor diputado, muchos no volveremos a vivir a Ceuta, porque tenemos la vida montada aquí y son ganas de cambiar otra vez.

Pero también tenemos muy claro que Barcelona no será perfecta hasta el día en que haya pinchitos y volaores y esté llena de gente como la gente de Ceuta.

Muchas gracias.

dijous, 3 de setembre del 2009

Tot a punt per al Dia de Ceuta

Ahir va ser el Dia de la Ciudad Autónoma de Ceuta, i demà es fa la celebració d'aquest dia a Barcelona. Tindré la gran satisfacció de pronunciar la conferència de l'acte que organitza la Casa de Ceuta a la seu del districte de Sant Martí. Estic ben nerviosa, enllestint el guió que vull seguir.



Tinc pensat començar, si fa o no fa, així:



Fa alguns anys vaig obrir un blog a Internet. En ell, em defineixo com una caballa. Molta gent no ho entèn, però crec que avui, la majoria de vosaltres, sí que ho enteneu: caballa és com ens anomenen als de Ceuta. Tot i que l’actualitzo molt poc, sembla que alguns seguidors sí que dec tenir, perquè un bon dia el president de la Casa de Ceuta es va enterar que tenia una compatriota a Barcelona que anava escrivint articles sobre temes diversos...




Us agrada?

Si voleu sentir la resta, ens trobem demà a les 19'30:


dijous, 9 de juliol del 2009

Aprovada la teòrica del carnet de conduir

Hola! Fa dies que estic molt callada, però és que m'estava concentrant: ahir vaig fer l'examen de teòrica del carnet de conduir, i fa una estona he sapigut la nota: APROVADA! Era la primera vegada que em presentava. Això sí que puja la moral! Aviat, a conduir!

diumenge, 26 d’octubre del 2008

El gat volador


Sembla que sigui broma, però el veterinari m'ha dit que és possible que el Zeus pateixi la "síndrome del gat volador". Això explicaria que l'altre dia decidís saltar des d'un sisè pis.


El millor, però, és que va caure bé i només s'ha fet una fissura al paladar, que es veu que és molt normal en aquestes caigudes. Encara li costa menjar, però ja torna a fer de les seves. Li queden sis vides!

diumenge, 12 d’octubre del 2008



Com podeu veure a la foto, amb la Puerta de Alcalá de fons, he passat el cap de setmana a Madrid, gorrejant el pis del meu fill. Estic molt contenta de tornar a aquesta ciutat que coneixia poc, i que espero anar coneixent més en successius caps de setmana. De fet, aquest ha estat ben especial, ja que hem coincidit amb un moment de gran "animació", com es pot comprovar a molts aparadors...

He acabat ben cansada, com és habitual quan surts a passejar amb el Pep. I més tenint en compte que a Madrid el metro són tot escales, sense adaptació per a minusvàlids ni res que se li sembli... I els carrers no són especialment macos, ni estan ben cuidats. Entre forats i llambordes no hi ha qui camini còmodament. No em penso tornar a queixar de Barcelona!
Per cert, la setmana vinent estrenen a Madrid Sweeney Todd. Quina llàstima que no comencès aquesta setmana!!!!!

dimecres, 30 de juliol del 2008

NO ens la venem

He aconseguit passar uns dies ben tranquila a Casa Rubira, cosa que em pensava que no aconseguiria mai. D'aquesta manera he acabat de confirmar el que fa algunes setmanes que començava a tenir clar: definitivament, no ens venem la casa. És massa maca i té molts records macos als seus racons.


Agraeixo l'interès que alguns heu mostrat molts en ella, i sento decebre-us. Si mai la voleu veure en directe, ja sabeu on trobar-nos...

diumenge, 27 de gener del 2008

Ens venem la casa

Des de fa algunes setmanes, hem posat a la venda Casa Rubira, la casa de Berganui (un poblet del terme municipal d'Arén de Noguera, a la Ribagorza Oriental, pujant cap a Pont de Suert) que amb tant esforç havíem comprat amb el meu marit. Ell la va reformar gairebé tota, era la seva afició. Però ara, des que ell va morir, em sembla massa carregada de records i com que no tinc carnet de conduir hi pujo molt poques vegades…

Casa Rubira



És una casa preciosa, que necessita algú que li pugui donar el carinyo que es mereix. És realment rústica, i el meu marit, durant la restauració, sempre va tenir clar que calia conservar al màxim els trets característics d’una casa de pagès antiga: el forn, el sòtan, el foc a terra, les golfes, la cuina de llenya...

Total, que si podeu fer córrer la veu, us ho agrairé molt. En aquesta web s’explica cada racó de la casa amb tot detall: http://casarubira.blogspot.com/

dissabte, 19 de gener del 2008

A Palma de Mallorca

Fa uns dies, el Pep em va portar a fer una escapada a Palma de Mallorca. Es va entestar que havia de pujar a un avió, i la veritat és que li vaig trobar el gust. No em va fer gens de por, i de fet veure els núvols, les illes i Barcelona des d'allà dalt és molt i molt maco. Llàstima dels controls de seguretat i tanta tonteria que cal fer abans d'aconseguir enlairar-se!



Aquí teniu les proves del viatge: una vista de Palma des de l'Almudaina, al costat del Palau March...



I el Pep i jo, en una de les terrasses del Palau de l'Almudaina:



La veritat és que un altre dels objectius principals de l'escapada era veure la capella del Miquel Barceló a la catedral de Palma, però va quedar frustrat: el dia que hi vam anar feien un concert a la nit, i la catedral va estar tancada tot el dia. Conclusió: hauré de tornar a Palma, i espero que sigui aviat!

dissabte, 22 de desembre del 2007

Sobre la vaga d’autobusos

No m’agrada anar en metro. Per això, sempre que puc triar, trio l’autobús, malgrat que massa sovint els conductors aconsegueixen marejar-me (haig de dir que les conductores fan la seva feina molt millor, des del meu punt de vista). L’última vegada que em vaig trobar amb problemes, vaig baixar marejada unes parades abans, i tota suada. Li vaig fer notar al conductor que estava conduint molt malament i em va respondre que si volia, baixava ell i conduïa jo. Ell duia ulleres de sol en un dia ennuvolat (m’agradaria saber què li passava als ulls, què havia d’amagar).

Per això ara em fa encara més ràbia la vaga d’autobusos que han decidit fer per Nadal. Què volen? Que els paguem propina els usuaris? Perquè al capdavall només ens fastidien als qui volem anar a fer les compres nadalenques.

Aquesta vaga és un abús! Ens va costar molt obtenir el dret a fer vaga com perquè aquests senyors en facin un abús, perquè en ocasions així fins i tot jo em plantejo si les vagues no s’haurien de regular una mica millor. Volen un dia més de festa? Jo també en volia quan treballava de dependenta en un forn de pa i en un supermercat, i no per això molestava milers de ciutadans!

divendres, 23 de novembre del 2007

Gràcies, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana

Avui ha mort el Francesc Candel. Quan era molt joveneta, vaig llegir Donde la ciudad cambia su nombre i Els altres catalans. Llavors jo era una noia andalusa de Ceuta, i la meva família havia aterrat a Barcelona per buscar-se la vida. Jo era una de “les altres catalanes”.



Quan vaig llegir els seus llibres, m’hi vaig sentir molt identificada. Vaig pensar que si ell havia vingut a Catalunya i era del PSUC i es considerava català, jo també podia ser catalana, per què no?

I aquí em teniu, tants anys després, fent un bloc en català i recordant aquell temps en què la idea de Catalunya i ser catalans i parlar català era per a molts de nosaltres, els altres catalans, un objectiu per assolir.

El millor que puc dir del Paco Candel és que, si no fos per ell, jo seria una catalana diferent. Gràcies, doncs, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana i contribuir a que als altres catalans se’ns hagin obert les portes...

dimecres, 7 de novembre del 2007

Gat a la cassola

Tinc un gatet adorable. Hi ha dies que me'l menjaria a petons. Però clar, és un gat, i té el seu caràcter. Per això hi ha dies que, simplement, me'l menjaria a queixalades. Fa poc em va venir a veure mentre endreçava la cuina i va trobar un espai que li va agradar força. Jo d'ell no donaria idees, per si de cas...

diumenge, 4 de novembre del 2007

Los reyes en Ceuta, y Carod-Rovira diciendo tonterías

Escribo hoy en castellano para que me puedan entender todas las caballas de mi tierra. Mañana los reyes van a visitar Ceuta y Melilla. A estas alturas me da un poco de coraje tener que salir a defender a una institución representada por personas que, pagadas por todos nosotros, viven... como reyes, precisamente. Pero el caso es que los monarcas tienen un halo simbólico que para muchos de los ceutíes i los melillenses posee muchísimo valor.

A mí, de pequeña, me decían que era hija del moro Juan. Mi padre, en efecto, se llamaba Juan, pero era español y cristiano. Devoto de la Virgen de África, por cierto, como tantos ceutíes que veneran a esta otra moreneta. Pero claro, era la bromita fácil. Nací en el barranco del Renegao y vi las perrerías que hacían los soldados españoles de la época. Con mis hermanas robábamos cebollas de los huertos para darnos el máximo atracón al que podíamos aspirar: pan con cebolla. Si la abuela Ana nos encontraba, el castigo era seguro.

El franquismo y la miseria que promovió nos echaron de nuestra tierra, y no los marroquíes. Si no fuera por Franco, yo ahora no sería catalana, eso seguro.

Por eso me gusta que ahora los reyes vayan a mi tierra, para recordar que es un trocito de España. Aunque mi hijo de diga de vez en cuando que soy africana para cabrearme.

Y aún me cabrea más oír a Carod-Rovira decir que la visita es propia del colonialismo. Me pregunto si piensa dejar de ir a las Baleares por ese mismo motivo. No en vano los catalanes tuvimos un rey, Jaume I, al que apodamos "El Conquistador", encargado de ocupar y colonizar territorios de fuera de Catalunya. ¿O es considera que la conquista y la opresión sólo es legítima cuando la hacen los catalanes?

!Qué paciencia hay que tener, Emmita, qué paciencia!

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Desavinences a l'Olimp

Fa uns dies vàrem intentar juntar el Zeus, l'Aquil·les i l'Ulisses. Va anar fatal! Els vam tenir junts tota una tarda i una nit, però no paraven de bufar-se. Sobre tot el Zeus, que com que va estar abandonat en un descampat no sembla gaire disposat a deixar que altres gats se li apropin. Ni que siguin l'Aquil·les i l'Ulisses, que són un tros de pa. Amb urpes, això sí.


El cas és que un dia o altre s'hauran d'avenir, perquè quan el Guillem i el Pep o jo mateixa marxem de vacances, ens deixaríem els gats els uns als altres. Ens han dit que és qüestió de deixar-los bufar-se quatre dies, i s'acabaran fent col·legues. No ho veig gaire clar. Algú té idea de com juntar gatets adorables sense que es treguin els ulls?

divendres, 17 d’agost del 2007

Un Déu a la família


Aquest és el Zeus. Des d'ahir, és el meu company de pis. Té menys de dos mesos. Alguna persona poc documentada el va comprar perquè se li mengès les rates del seu restaurant. Cosa que ja diu molt de la persona en qüestió (no sé de quin restaurant es tracta, i és una llàstima). Com que és massa petit per caçar rates, se'l va treure del damunt, i va acabar en un descampat, ple de puces, on una senyora li ha anat donant una mica de menjar. I a més, li va buscar algú que l'adoptés. I qui l'ha adoptat he estat jo.

Ahir el vaig portar al veterinari. Estava ple de puces. De tant rascar-se, alguna plapa de cabell se li havia començat a fer més clara. Estava ple de fang. Amb les orelles brutíssimes, i el cabell enredat. Dues hores després d'arribar a casa, va quedar així, com el veieu a les fotos. Es va posar a jugar amb una rateta de cordill.

Com que el meu fill i el meu gendre tenen l'Ulisses i l'Aquil·les, jo no podia ser menys. Es diu Zeus.

dimarts, 3 de juliol del 2007

Més Jana

Fa algun temps us vaig parlar de la meva nebodeta, la Jana.


Avui us vull ensenyar algunes fotos noves. Oi que està estupenda?




dijous, 21 de juny del 2007

El cáncer de Luz

Hasta hoy no me había enterado de que Luz Casal ha tenido cáncer de mama. Lo bueno es que la noticia me ha llegado cuando ella ya ha hecho la quimioterapia. Seguramente, ya está curada.

Creo que muchas personas que hemos pasado por lo mismo nos sentimos identificadas con el texto que ha publicado en su web, y que reproduzco aquí abajo. Y a las que no han pasado por esta enfermedad, les recomiendo que hagan caso a los médicos y se controlen periódicamente: detectar el cáncer a tiempo te puede salvar la vida.

Lo que nos mata, nos hace más fuertes.- NIETZSCHE -

!Hola a todos!
He terminado con la quimioterapia!

Desde el 12 de Febrero, he aprendido a convivir con: Taxotere,Farmorubicina, Corticoides, Genoxal, Kytril y otros cócteles.
Veneno y toxicidad que me ayudan a combatir la enfermedad.
Un antes y un después.
Una prueba.
De ser una persona físicamente imbatible, he pasado en estos meses, a ser una mujer dependiente y frágil.
Mis venas están quemadas.
Mis ojos vagos y llorosos.
Mis huesos doloridos.
Mis músculos lentos.
Mi cerebro perezoso.
Mi estómago resentido... Y mi cabeza, !calva!.

Sé que lo que vivo yo, lo han vivido y lo viven otros.
En los primeros días, después de escribiros la nota en la que os hablaba de mi enfermedad, me impuse la tarea de responder a vuestros mensajes; sobre todo a los que padecían la misma enfermedad -me sentía muy cerca de ellos-. Tarea muy difícil de cumplir.
Así que es hora de daros las gracias a tod@s.
A los que cada día me escribieron " Te quiero"
A los que me exigieron que no me fuera...
A los que han escuchado mis canciones en este tiempo, como una forma de estar más cerca de mi.
A los que contaron su bajada a los infiernos de Orfeo.
A los que me enviaron una poesía.
A los que me enviaron Ánimo,Fuerza,Valor...
A los que confiaron en mi fe, en mi lucha y en mi fortaleza.
A los afectados por Linfomas, Mielomas y otras enfermedades duras.
A los que me recomendaron ponle palabras a los sentimientos.
A las familias enteras que me enviaron cariño.
A los que me enviaron su testimonio y su experiencia con la enfermedad.
A los que rezan por mi.
A los que me recomendaron usar: Marihuana, Homeopatía y ... demás.
A los que se ofrecieron para ayudarme como enfermeros, masajistas, acompañantes, chóferes...
A muchos de mis colegas -afines y no- que me llamaron.
A los que me enviaron flores y plantas.
A las que me mandaron naranjas cada 21 días.
A las que cada 21 días perfumaron de azucenas mi habitación.
A la gente de Asturias, a la forza do pobo galego, a Barcelona, Las Palmas, Guipuzcoa, Cádiz, Málaga, Mallorca, Murcia, Gijón, Sevilla, Bilbao, Alcorcón, Oporto ( porto) Serena (Chile), Lisboa, Río de la Plata, Marsella, Uruguay, Los ángeles, Rosario, París, Montpellier, Avilés (Asturias).

El aprendizaje en la vida es largo, pero con la enfermedad, se acorta.

Luz Casal.

dimarts, 22 de maig del 2007

Sisè Motiu: Accessibilitat

Fa uns mesos, tenim ascensors al barri. Al principi no els trobava gaire sentit, però el dia que la cama dreta em feia mal i vaig haver d'anar al CAP a curar-me, vaig agrair i molt que l'ascensor que puja del passeig de Fabra i Puig al carrer Cadí estiguès allà.
Com vaig agrair que s'hagi adaptat l'estació de metro de la línia 5 de Vilapicina, i que després de mesos d'obres també hi hagi un ascensor que et porta des del mateix carrer fins a l'andana.
Recordo haver llegit que Barcelona és una de les ciutats més ben adaptades per a gent amb minusvalidesa. Anar amb cadira de rodes per Barcelona és més fàcil -crec- que en altres ciutats com París o Roma, menys sensibles en aquest tema.
Aquestes inversions penso que són molt bones, perquè ajuden efectivament a la igualtat entre tots els ciutadans. Poder-se desplaçar amb les mínimes limitacions, encara que sigui amb crosses o cadira de rodes és fonamental. I en això veig un altre motiu per seguir votant socialista.

dijous, 17 de maig del 2007

Cinquè Motiu: Barcelona, Ciutat Neta

Doncs sí. Un motiu és que Barcelona està neta. Comparada amb fa alguns anys, ha millorat moltíssim. Parlo com a mínim del meu barri, i dels que veig quan surto a passejar.

Cert: podria estar més neta. No és com alguna petita ciutat francesa, però és que Barcelona no és una petita ciutat francesa, ni suïssa, ni nòrdica. És Barcelona. La ciutat de Jordi Hereu.

Això sí: no podem passar-nos la vida demanant a l'Ajuntament que netegi més. És hora de començar als ciutadans que embrutin menys. No costa tant, jo mai no tiro papers a terra!!!!

Nova controvèrsia amb Xavier Trias


Nou intercanvi de cartes als mitjans de comunicació amb Xavier Trias. Aquesta vegada m'he emprenyat, perquè la seva resposta és completament buida de contingut. Per tant, aquí us enganxo la carta que m'han publicat al diari Metro, la resposta de Trias i la resposta que acabo d'enviar a Metro, aviam si me la publiquen... (per cert, no us perdeu els links d'aquest post: remeten a uns quants documents interessants que he trobat sobre Trias a la xarxa)


CARTA:
Ara que comença la campanya electoral, voldria saber què farà el Sr. Trias si finalment guanya les properes eleccions a Barcelona, i és alcalde de la ciutat, amb el tema de les banderes del Castell de Montjuïc. Darrerament hem pogut comprovar que l'època de majories absolutes s'ha acabat i, per tant, és l'hora dels pactes. Partint de la idea que CiU tant podria pactar amb ERC, cosa difícil crec jo, com pactar amb el PP, el més probable, quina és doncs la posició del Sr. Trias en un tema tant polèmic com aquest? Quines banderes han d'onejar al Castell? L'espanyola? La catalana? Les dues? O potser proposarà tornar el castell al Ministeri de Defensa després de tants anys de reivindicacions? Suposo que tot dependrà de amb qui es pacti, no? Tot s'hi val només per aconseguir l'Alcaldia? Un ha de ser consegüent amb els seus principis, els seus valors, no creu?


RESPOSTA BUIDA D'EN TRIAS:
En resposta a la carta de Dolors González, voldria manifestar-li que el meu objectiu és guanyar les eleccions i ser el nou alcalde de Barcelona. És cert que per aconseguir-ho serà necessari un acord amb alguna altra formació política, però en aquests moments, quan encara no sabem quin serà el resultat de cadascú, no té sentit abordar-ho. Tot i això, pot imaginar amb facilitat la nostra preferència, com a partit nacionalista que sempre ha defensat els interessos de Catalunya. El que tinc molt clar és que independentment de les aliances que pugui formar, jo no renunciaré als meus compromisos programàtics ni els canviaré en funció de si rebo el suport d’un partit o d’un altre. Tinc molt clar el canvi que vull per Barcelona. Aquests dies de campanya els vull aprofitar per explicar el model de ciutat que m’agradaria portar a terme, i exposar aquelles propostes que porto en el meu programa. Un nou model basat en la responsabilitat i la sensibilitat d’un alcalde envers la gent, treball i habitatge, serveis i seguretat per a tothom. I respecte al castell de Montjuïc, haig de dir-li que la proposta de CiU és clara: nosaltres creiem que aquest recinte ha de ser traspassat a Barcelona sense cap condició prèvia.
RÈPLICA INDIGNADA A LA RESPOSTA BUIDA DEL XAVIER TRIAS:
El senyor Trias m'ha decebut. Fa veure que em respon, però ho fa amb evasives i dient obvietats. Que vol ser alcalde, ho sap tothom. Que haurà de pactar, també ho sap tothom. Li falta dir que pactarà amb el PP, com també sap tothom. I queda per respondre la que era la meva pregunta: si vol el Castell de Montjuïc sense condicions prèvies, què farà? Tornar-lo, ara que el tenim? Per unes banderes? Amb aquest mateix criteri... Pensa renunciar a l'edifici de l'Ajuntament a la plaça de Sant Jaume, que també té una bandera espanyola? I el palau de la Generalitat? I el Palau del Parlament? Pensa regalar al govern espanyol tots els edificis oficials de Catalunya? Senyor Trias, respongui clarament, digui que sí, no se n'amagui!

dimarts, 15 de maig del 2007

Quart Motiu: El Metro, també de nit

El Jordi Hereu és l'alcalde del Metro obert tota la nit els caps de setmana. A les notícies ho han donat com una cosa molt bona per als joves. Però els qui hem passat l'edat d'anar a discoteques dia sí, dia també ho agraïm també. No només pels nostres fills, sinó per la possibilitat de tenir un mitjà de transport públic ràpid i proper quan sortim a sopar, sense preocupar-nos per si arribem a temps d'agafar l'últim metro.


Diu que a més d'obrir la nit de dissabte a diumenge, obrirà la nit de divendres a dissabte. I a més, els dies de cada dia el metro plegarà mitja hora més tard. Aquest és un motiu excel·lent per votar perquè el nostre alcalde continuï sent-ho!!!