Independència

Fa algun temps, quan sentia ERC parlar d'independència m'esverava. Me'ls imaginava fent-me tornar a la meva Ceuta natal a la força, després de tants anys a Catalunya.

Després de tants anys a Catalunya, ara quan els d'ERC parlen d'independència -en calçotades o en debats al Parlament- em fan somriure. Han aconseguit que em sembli tan poc seriós, això de demanar tenir un estat propi dins la Unió Europea...

Total, que de la por o el respecte m'han fet passar a la indiferència. Sé que simplement és que no toquen vores, i que volen arreplegar vots per a les municipals, però això no impedeix que facin el ridícul amb una causa que en altre temps alguns consideraven noble. A aquest pas, no els votaré jo, òbviament, però tampoc els votaran els qui es prenguin això de la independència una mica en serio...

Recordant vells temps

Aquesta de la foto, sí, sóc jo. Han passat alguns anys. És el dia de la meva primera comunió. La foto està feta al pati del col·legi de les monges de la Presentació, que és on jo vaig anar a estudiar quan la meva família va arribar a Barcelona. El col·legi és a la cantonada del carrer Torrijos amb Sant Lluís. Ara ja no hi fan classes, fa anys que van optar per acollir en el recinte mares solteres, i ara és una residència per a monges grans.

Fa anys i anys que volia entrar un altre cop al pati, però mai no havia pogut. Ahir, gràcies a l'avís de l'Albert Musons, vaig poder tornar a entrar: resulta que el Joan Perucho parla d'aquestes monges en algun dels seus llibres, i com que es va organitzar una ruta pels escenaris graciencs que descriu, les monges es van avenir a deixar que un grup de persones entrès al pati.

En el grup anava una altra senyora, set anys més gran que jo, que també duia fotos de la comunió fetes en aquell pati... A totes dues ens va alegrar saber que sor Fátima i sor Luisa són encara vives...

En la meva foto es veu una imatge de la verge de Lourdes. Estava just sobre una font, però ja l'han retirada: per la font els entraven rates! Una llàstima, perquè és un dels records més vius que tinc d'aquell petit pati... Junt amb la capella destartalada de l'escola, l'entrada de la qual podeu veure en aquesta altra imatge:

Per si fos poc, ahir també vaig veure un tros del concert de comiat del Lluís Llach... Quants records! A casa meva no teníem diners per anar a concerts ni estavem pas ficats en política. Però jo vaig aprendre català, entre altres coses, sentint les seves cançons. I amb el meu fill cantàvem L'estaca com si fos una cançoneta infantil més. Ell no entenia de què anava, però els qui havíem conegut l'estaca ho sabíem prou bé... Segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar!

El gendre número 13

Si la meva mare estiguès encara aquí, hauria recomanat al Guillem Espriu que es tirès sal per damunt l'espatlla. O que tirés per la finestra una gerra d'aigua. O que cremès romaní els divendres a la nit. La meva mare era spersticiosa, i això que el meu gendre vagi el número 13 de la llista del PSC per Barcelona no li hauria acabat de fer gràcia.

De fet, si la meva mare estiguès aquí, no s'acabaria de creure això de que una persona de família poguès arribar a ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Criades en el Renegao, enmig d'una muntanya de Ceuta (concretament, de LA muntanya de Ceuta, el Monte Hacho), ni les meves germanes ni jo teníem gaires perspectives d'arribar a viure en una gran ciutat.

Però mireu, vàrem acabar a Barcelona (una, de fet, va tornar a Ceuta perquè no li devia acabar de fer el pes). I jo vaig tenir un fill, que va resultar ser homosexual, que es va casar amb un altre home, que ara resulta que potser és regidor. A la meva mare li hauríem hagut de fer teràpia, perquè pogués pair tot això. Ella, del Renegao de tota la vida...

En fi, reconec que tinc una manera força peculiar de felicitar el meu gendre pel seu 13è lloc a la llista per a les eleccions, però en tot cas queda clar que estic molt contenta, sobre tot perquè sé de primera mà com treballa, i com li agrada la seva feina, de manera que estic convençuda que l'Ajuntament de Barcelona serà millor si compta amb persones com ell.

Felicitats, Guillem!

La Passió de Mas

Feia dies que tenia abandonat el blog, però aquest migdia, veient les imatges d'Artur Mas i la Rakosnik fent de figurants a la Passió d'Esparreguera m'han agafat ganes de tornar-hi. Ja ho sabeu, que la Rakosnik em cau molt i molt malament. Només em faltava aquesta.

Una no entèn gaire de política, però així, a primera vista, am sembla que un líder (suposat líder, vaja), ha d'estar una mica desesperat si a les portes d'unes eleccions municipals ha d'anar a pujar a un escenari per fer de jueu que dóna la benvinguda a Jesucrist a les portes de Jerusalem. Per què ho fa ara, i no ho va fer l'any passat, quan les eleccions no estaven convocades, o s'espera a l'any vinent, o a l'altre? O es queda a casa pensant què pot fer de bo pel país? O va a missa, tan devot que deu ser?

No m'agrada la política d'aparador. I menys la que s'aprofita de tradicions com la representació de la Passió d'Esparreguera, ni que l'hagin convidat, a ell i a la seva frustrada primera dama...

I també em pregunto, ja posats... Algun d'aquests carnavals anirà Mas a cantar chirigotas a la casa de Ceuta? Perquè aquesta és també una tradició de molts catalans i catalanes com jo, i no recordo que hagi anat mai a fer-se fotos per allà. És clar, com que devem ser catalans de segona, charnegos i botiflers...

En fi, deixem-los amb el seu calvari, que prou pena tenen!