Ens venem la casa

Des de fa algunes setmanes, hem posat a la venda Casa Rubira, la casa de Berganui (un poblet del terme municipal d'Arén de Noguera, a la Ribagorza Oriental, pujant cap a Pont de Suert) que amb tant esforç havíem comprat amb el meu marit. Ell la va reformar gairebé tota, era la seva afició. Però ara, des que ell va morir, em sembla massa carregada de records i com que no tinc carnet de conduir hi pujo molt poques vegades…

Casa Rubira

És una casa preciosa, que necessita algú que li pugui donar el carinyo que es mereix. És realment rústica, i el meu marit, durant la restauració, sempre va tenir clar que calia conservar al màxim els trets característics d’una casa de pagès antiga: el forn, el sòtan, el foc a terra, les golfes, la cuina de llenya...

Total, que si podeu fer córrer la veu, us ho agrairé molt. En aquesta web s’explica cada racó de la casa amb tot detall: http://casarubira.blogspot.com/

A Palma de Mallorca

Fa uns dies, el Pep em va portar a fer una escapada a Palma de Mallorca. Es va entestar que havia de pujar a un avió, i la veritat és que li vaig trobar el gust. No em va fer gens de por, i de fet veure els núvols, les illes i Barcelona des d'allà dalt és molt i molt maco. Llàstima dels controls de seguretat i tanta tonteria que cal fer abans d'aconseguir enlairar-se!

Aquí teniu les proves del viatge: una vista de Palma des de l'Almudaina, al costat del Palau March...

I el Pep i jo, en una de les terrasses del Palau de l'Almudaina:

La veritat és que un altre dels objectius principals de l'escapada era veure la capella del Miquel Barceló a la catedral de Palma, però va quedar frustrat: el dia que hi vam anar feien un concert a la nit, i la catedral va estar tancada tot el dia. Conclusió: hauré de tornar a Palma, i espero que sigui aviat!

Sobre la vaga d’autobusos

No m’agrada anar en metro. Per això, sempre que puc triar, trio l’autobús, malgrat que massa sovint els conductors aconsegueixen marejar-me (haig de dir que les conductores fan la seva feina molt millor, des del meu punt de vista). L’última vegada que em vaig trobar amb problemes, vaig baixar marejada unes parades abans, i tota suada. Li vaig fer notar al conductor que estava conduint molt malament i em va respondre que si volia, baixava ell i conduïa jo. Ell duia ulleres de sol en un dia ennuvolat (m’agradaria saber què li passava als ulls, què havia d’amagar).

Per això ara em fa encara més ràbia la vaga d’autobusos que han decidit fer per Nadal. Què volen? Que els paguem propina els usuaris? Perquè al capdavall només ens fastidien als qui volem anar a fer les compres nadalenques.

Aquesta vaga és un abús! Ens va costar molt obtenir el dret a fer vaga com perquè aquests senyors en facin un abús, perquè en ocasions així fins i tot jo em plantejo si les vagues no s’haurien de regular una mica millor. Volen un dia més de festa? Jo també en volia quan treballava de dependenta en un forn de pa i en un supermercat, i no per això molestava milers de ciutadans!

Gràcies, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana

Avui ha mort el Francesc Candel. Quan era molt joveneta, vaig llegir Donde la ciudad cambia su nombre i Els altres catalans. Llavors jo era una noia andalusa de Ceuta, i la meva família havia aterrat a Barcelona per buscar-se la vida. Jo era una de “les altres catalanes”.



Quan vaig llegir els seus llibres, m’hi vaig sentir molt identificada. Vaig pensar que si ell havia vingut a Catalunya i era del PSUC i es considerava català, jo també podia ser catalana, per què no?

I aquí em teniu, tants anys després, fent un bloc en català i recordant aquell temps en què la idea de Catalunya i ser catalans i parlar català era per a molts de nosaltres, els altres catalans, un objectiu per assolir.

El millor que puc dir del Paco Candel és que, si no fos per ell, jo seria una catalana diferent. Gràcies, doncs, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana i contribuir a que als altres catalans se’ns hagin obert les portes...

Gat a la cassola

Tinc un gatet adorable. Hi ha dies que me'l menjaria a petons. Però clar, és un gat, i té el seu caràcter. Per això hi ha dies que, simplement, me'l menjaria a queixalades. Fa poc em va venir a veure mentre endreçava la cuina i va trobar un espai que li va agradar força. Jo d'ell no donaria idees, per si de cas...

Los reyes en Ceuta, y Carod-Rovira diciendo tonterías

Escribo hoy en castellano para que me puedan entender todas las caballas de mi tierra. Mañana los reyes van a visitar Ceuta y Melilla. A estas alturas me da un poco de coraje tener que salir a defender a una institución representada por personas que, pagadas por todos nosotros, viven... como reyes, precisamente. Pero el caso es que los monarcas tienen un halo simbólico que para muchos de los ceutíes i los melillenses posee muchísimo valor.

A mí, de pequeña, me decían que era hija del moro Juan. Mi padre, en efecto, se llamaba Juan, pero era español y cristiano. Devoto de la Virgen de África, por cierto, como tantos ceutíes que veneran a esta otra moreneta. Pero claro, era la bromita fácil. Nací en el barranco del Renegao y vi las perrerías que hacían los soldados españoles de la época. Con mis hermanas robábamos cebollas de los huertos para darnos el máximo atracón al que podíamos aspirar: pan con cebolla. Si la abuela Ana nos encontraba, el castigo era seguro.

El franquismo y la miseria que promovió nos echaron de nuestra tierra, y no los marroquíes. Si no fuera por Franco, yo ahora no sería catalana, eso seguro.

Por eso me gusta que ahora los reyes vayan a mi tierra, para recordar que es un trocito de España. Aunque mi hijo de diga de vez en cuando que soy africana para cabrearme.

Y aún me cabrea más oír a Carod-Rovira decir que la visita es propia del colonialismo. Me pregunto si piensa dejar de ir a las Baleares por ese mismo motivo. No en vano los catalanes tuvimos un rey, Jaume I, al que apodamos "El Conquistador", encargado de ocupar y colonizar territorios de fuera de Catalunya. ¿O es considera que la conquista y la opresión sólo es legítima cuando la hacen los catalanes?

!Qué paciencia hay que tener, Emmita, qué paciencia!

Desavinences a l'Olimp

Fa uns dies vàrem intentar juntar el Zeus, l'Aquil·les i l'Ulisses. Va anar fatal! Els vam tenir junts tota una tarda i una nit, però no paraven de bufar-se. Sobre tot el Zeus, que com que va estar abandonat en un descampat no sembla gaire disposat a deixar que altres gats se li apropin. Ni que siguin l'Aquil·les i l'Ulisses, que són un tros de pa. Amb urpes, això sí.

El cas és que un dia o altre s'hauran d'avenir, perquè quan el Guillem i el Pep o jo mateixa marxem de vacances, ens deixaríem els gats els uns als altres. Ens han dit que és qüestió de deixar-los bufar-se quatre dies, i s'acabaran fent col·legues. No ho veig gaire clar. Algú té idea de com juntar gatets adorables sense que es treguin els ulls?