He acabat ben cansada, com és habitual quan surts a passejar amb el Pep. I més tenint en compte que a Madrid el metro són tot escales, sense adaptació per a minusvàlids ni res que se li sembli... I els carrers no són especialment macos, ni estan ben cuidats. Entre forats i llambordes no hi ha qui camini còmodament. No em penso tornar a queixar de Barcelona!
Des de fa algunes setmanes, hem posat a la venda Casa Rubira, la casa de Berganui (un poblet del terme municipal d'Arén de Noguera, a la Ribagorza Oriental, pujant cap a Pont de Suert) que amb tant esforç havíem comprat amb el meu marit. Ell la va reformar gairebé tota, era la seva afició. Però ara, des que ell va morir, em sembla massa carregada de records i com que no tinc carnet de conduir hi pujo molt poques vegades…
 |
| Casa Rubira |
Fa uns dies, el Pep em va portar a fer una escapada a Palma de Mallorca. Es va entestar que havia de pujar a un avió, i la veritat és que li vaig trobar el gust. No em va fer gens de por, i de fet veure els núvols, les illes i Barcelona des d'allà dalt és molt i molt maco. Llàstima dels controls de seguretat i tanta tonteria que cal fer abans d'aconseguir enlairar-se!
No m’agrada anar en metro. Per això, sempre que puc triar, trio l’autobús, malgrat que massa sovint els conductors aconsegueixen marejar-me (haig de dir que les conductores fan la seva feina molt millor, des del meu punt de vista). L’última vegada que em vaig trobar amb problemes, vaig baixar marejada unes parades abans, i tota suada. Li vaig fer notar al conductor que estava conduint molt malament i em va respondre que si volia, baixava ell i conduïa jo. Ell duia ulleres de sol en un dia ennuvolat (m’agradaria saber què li passava als ulls, què havia d’amagar).
Per això ara em fa encara més ràbia la vaga d’autobusos que han decidit fer per Nadal. Què volen? Que els paguem propina els usuaris? Perquè al capdavall només ens fastidien als qui volem anar a fer les compres nadalenques.
Aquesta vaga és un abús! Ens va costar molt obtenir el dret a fer vaga com perquè aquests senyors en facin un abús, perquè en ocasions així fins i tot jo em plantejo si les vagues no s’haurien de regular una mica millor. Volen un dia més de festa? Jo també en volia quan treballava de dependenta en un forn de pa i en un supermercat, i no per això molestava milers de ciutadans!
Avui ha mort el Francesc Candel. Quan era molt joveneta, vaig llegir Donde la ciudad cambia su nombre i Els altres catalans. Llavors jo era una noia andalusa de Ceuta, i la meva família havia aterrat a Barcelona per buscar-se la vida. Jo era una de “les altres catalanes”.
Quan vaig llegir els seus llibres, m’hi vaig sentir molt identificada. Vaig pensar que si ell havia vingut a Catalunya i era del PSUC i es considerava català, jo també podia ser catalana, per què no?
I aquí em teniu, tants anys després, fent un bloc en català i recordant aquell temps en què la idea de Catalunya i ser catalans i parlar català era per a molts de nosaltres, els altres catalans, un objectiu per assolir.
El millor que puc dir del Paco Candel és que, si no fos per ell, jo seria una catalana diferent. Gràcies, doncs, Francesc Candel, per ensenyar-me a ser catalana i contribuir a que als altres catalans se’ns hagin obert les portes...
